El canvi climàtic

            Des d’ahir, dilluns 30 de novembre, fins el proper divendres 11 de desembre, una munió de gent “important”, o potser millor dir una munió important de gent, es reuneix a París per parlar del canvi climàtic.

            Ja el 1972 (fa 43 anys!!) es va celebrar a Estocolm una reunió sobre medi ambient: la Conferència de Nacions Unides sobre el Medi Humà responia a la preocupació de la comunitat internacional per l´estat del medi ambient. Va aplegar delegats de 113 països i més de 400 organitzacions no governamentals. 20 anys després, el 1992, es celebrava a Rio de Janeiro la cimera coneguda com Cimera de la Terra on es va signar un conveni marc sobre el canvi climàtic que va entrar en vigor el 1994, un cop el varen haver signat 50 països (actualment, són 186 estats els que l´han signat). I continuem: el 1979 va haver-hi la primera conferència sobre el clima a Ginebra. I el 2012, Rio va acollir la cimera coneguda com “Rio+20” sobre desenvolupament sostenible.

            En totes aquestes cimeres, veus reconegudes han alertat del perill d’un desenvolupament irracional que pren com a base la idea que els recursos que fa servir són infinits. A la primera cimera es parlava de vigilar sobre els efectes d’aquesta cursa irracional sobre el medi ambient, després es va començar a parlar tímidament d’un canvi climàtic i què podríem fer per aturar-lo. Ara ja parlem d’adaptar-nos-hi. El canvi climàtic és inevitable i ja és aquí.

            Què hi ha de natural en aquest canvi, tenint en compte uns cicles del planeta que comprenen milers d’anys i que sovint escapen a la nostra comprensió? I, què hi hem aportat nosaltres amb la nostra inconsciència, falta de respecte i avarícia? Difícil de dir. Però el que és clar és que moltes coses haurem de canviar, del nostre viure de cada dia, per tal d’adaptar-nos-hi.

Ja els mitjans de comunicació accepten aquesta realitat i comencen a parlar-ne obertament (o és que fins ara no els “deixaven” opinar sobre això?) i moltes mesures s’hauran de posar en marxa malgrat els grans lobbies que viuen d’aquest desgavell han negat contínuament el canvi. Ells també s’hi hauran d’adaptar.

Què hem de fer, doncs? Potser mirar una mica menys la nostra comoditat exagerada i una mica més el nostre entorn? I prendre consciència que el planeta en el que vivim és un esser viu que ens sosté i... ens suporta? Mirem de comprendre’l i... estimem-lo!

                Maria Crehuet

                                                                                                                                                                                 Ordis, a 29 de novembre del 2015

Etiquetes: clima