Al llarg dels anys -al menys durant la nostra era- se'ns ha venut el fet que els humans estem compostos de dues realitats diferents i oposades que, a més, es troben en etern conflicte: la matèria i l'esperit. La matèria ens atrau cap avall, cap el fang, la immundícia i el pecat, mentre que l'esperit ens enlaira cap a Déu pare que es troba en els cels, allà on tot és pur, net i lluminós i on sembla que la gran majoria aspira a anar, o al menys això és el que prediquen les religions abrahàmiques, és a dir aquelles que “descendeixen” del “pare Abraham” com són l'hebrea, la cristiana i la musulmana.
Llegeixo en un article: “la matèria no és res més que l'esperit en el seu pla més baix, i l'esperit és la matèria en el seu pla més elevat”, o sigui que, vist des d'aquesta perspectiva, tot és el mateix, la matèria és esperit mentre que l'esperit és també matèria, encara que situats a nivells d'evolució diferents.
També llegeixo que la gran majoria de les vegades, allò que en diuen pecat no va gaire més enllà que el fet de ser un sistema d'aprenentatge pel mètode d'assaig-error pel qual anem adquirint coneixement a través d'allò que fem malament, tot rectificant i tornant a provar, fins que ens surt bé, encara que només sigui buscant la felicitat, ja que els errors acostumen a comportar-nos malestar emocional, sentiment d'infelicitat, impressió d'abandó i solitud, orgull ferit, etc., etc. No obstant, en lloc d'analitzar què hem fet malament, en què ens hem equivocat i on és que hem errat, el fallo més gran en el que caiem i que repetim una vegada i una altra és el de culpar els altres de les coses que no ens van bé, actitud que mai no ens permetrà rectificar i, esclar, aprendre dels errors per fer les coses d'una altra manera i millor, practicant el mètode científic de prova i error.
Sí, ja sé que al laboratori el científic és conscient que està treballant en un experiment i que ha d'observar els resultats per treure'n les conclusions pertinents i, sovint, tornar a provar evitant o canviant els elements que creu que han propiciat l'error per veure què passa en una nova prova. En canvi, nosaltres, al menys la gran majoria, vivim encegats i inconscients, convençuts que és la vida la que ens viu a nosaltres i que no tenim cap possibilitat de canviar-la, o més en dit, de canviar-nos. I no comprenem què ens passa ni per què ens passa, ni el fet que, potser, la vida és un laboratori i cadascun de nosaltres un científic.
Maria Crehuet