La majoria dels ciutadans que vivim en aquest planeta treballem per a construir un món millor, conscientment o inconscient, tot i a malgrat dels entrebancs que alguns posen per tal que no puguem aconseguir un canvi en el funcionament de les seves estructures socials. Cada vegada més, surten a la llum cassos de corrupció, de malversació, de destrossa planetària per a lucre d’uns quants. I això no ens ha d’espantar. És important que tot aquest desgavell que es feia i es fa d’amagat es descobreixi. És la única manera de poder actuar per tal d’eradicar-lo. Cada vegada tenim més clar que no vivim sols, ni com persones ni com espècie. I que depenem dels altres, del medi-ambient, de la Terra... Podem, doncs permetre’ns de desequilibrar les finances en favor d’uns i en detriment d’altres? De destrossar el lloc on vivim? De menystenir allò que ens dóna la vida?

La política –sempre- depèn de l’economia. Els números belluguen els fils de tot el que es gestiona en aquest món. Per això han de ser clars, nets i transparents. No serà fàcil, però és una tasca que ens pertoca a tots. Tan li fa si són 10 cèntims com 10 milions. L’honestedat ha de passar per davant de moltes coses. Encara que sovint, vist el que fan els polítics de “l’alta política”, vist la manera com es comporten, i com –sovint- mal gestionen el patrimoni comú talment no tingués importància una coma amunt o avall, ens veiem temptats a –per exemple- pagar o proposar factures sense IVA. Per què he d’anar jo ofegat mentre d’altres naden en l’abundància? Diem per justificar-nos, amb una raó més que certa. Però al final tot es converteix en un peix que es mossega la cua i sembla que no puguem –o sapiguem- sortir de l’atzucac en el que ens trobem.

Escric el diumenge 20D. És migdia. Com que, “feta la llei, feta la trampa”, un mitjà de comunicació fa enquestes des d’Andorra que es poden consultar per internet sense problemes i, segons elles, sembla que el canvi pot ser possible. Queda encara molta jornada, i recompte... Veurem després, ja entrada la nit, com són els resultats reals i quins pactes s’entreveuen. Penso que haver de pactar és bo en aquests temps en els que vivim. És una manera menys traumàtica de fer els canvis que fan falta. En quan a la nostra participació en la jornada electoral, hem de ser conscients que, malgrat a vegades ens faci una gran mandra, votar és una de les moltes maneres que tenim per treballar per aquest altre món que volem.

Maria Crehuet

Ordis, a 20 de desembre del 2015

En el recordatori de la mort d’un bon amic, els seus fills hi han posat un paràgraf d’un llibre de memòries seu que diu: No crec en bons i dolents. Tots en portem un tros de cada cosa, acceptem en tot cas que depèn de la proporció, si us sembla bé. Tots podem ser valents i covards. Tots tenim de què penedir-nos, i de què gloriejar-nos. Si ho fem o no, si ens manifestem d’una o altra manera, dependrà d’on hem nascut, dels exemples que hem rebut i d’això tan inconcret i elàstic que en diem la pròpia consciència.

És una versió personal de la filosofia del “yin” i el “yang”, el principi oriental dels oposats que explica que cada cosa té incorporat en ella mateixa el seu contrari, una realitat que provoca l’acció de dues forces dinàmiques contràries que estimulen el canvi continu... vers una banda o una altra.

Massa sovint les religions dominants han establert morals oficials definint el bé i el mal, tot posant en un sac i en un altre accions que pertanyen més a costums i tradicions que no pas a principis, però que han servit per a dominar i atemorir les persones que s’han trobat sota la seva influència.

Diuen que si no hi hagués foscor no podríem tenir consciència de la llum, de la mateixa manera que si no hi hagués la nit no podríem diferenciar el dia. Y no és, aquesta, una manera de justificar les accions que són deplorables per elles mateixes, però sí per intentar comprendre-les. Comprendre el cor torturat que no troba la llum i s’angoixa en la seva recerca, i en aquesta angoixa desvarieja i fa disbarats. Diu Khalil Gibran en el seu llibre El Profeta: què és la maldat si no la bondat torturada pel seu propi anhel de recerca?

Vivim, aquests dies, greus drames provocats per persones, aparentment com nosaltres, però que es troben perdudes en misteriosos camins de violència per on desfoguen el seu descontent i la seva ràbia. I resulta que només veiem aquelles que es desfoguen en accions violentes de manera directa, però, on són les que belluguen els fils de les guerres, dels mercats d’armes, de la manipulació de la riquesa o de la contaminació del planeta des de luxosos i segurs despatxos? És tot això el mal? I doncs, què seria el bé? On trobar-lo? Seria interessant que, si més no, tinguéssim anhel per a buscar-lo, no com allò oposat al mal segons criteris morals discutibles, si no en el sentit general de bellesa, harmonia, pau, amor, respecte i llibertat.

Maria Crehuet

Torredembarra, a 13 de desembre del 2015

Aquest diumenge que ve, 13 de desembre, la tradició cristiana celebra la festivitat de Santa Llúcia, una data en la que s’encenien les il·luminacions nadalenques a les ciutats abans que els hàbits consumistes obliguessin a fer-ho molts dies abans. I en els països nòrdics es celebren una colla d’actes sobre la llum.

El nom de Llúcia ve del llatí (lux, lucis) i vol dir “llum”, “la que porta la llum”, i el fet que el dia d’aquesta santa se celebri el 13 de desembre té el seu sentit si reculem al calendari julià, el que regia els nostres avantpassats abans que el calendari gregorià s’implantés l’any 1582. Segons aquell calendari, el 13 de desembre coincidia amb el solstici d’hivern (ara s’esdevé entre el 20-23 de desembre), el dia en que les hores de llum són les més baixes de l’any, només 9 en front de 15 de foscor. Així, en les celebracions antigues, durant la nit d’aquest dia es “plorava la mort del sol” i es vetllava amb espelmes i focs per tal que el seu esperit renaixés i tornés a il·luminar i escalfar la Terra, ja que sense la seva llum i la seva escalfor no pot haver-hi vida al nostre planeta. L’endemà matí es celebrava amb joia el renaixement de l’astre (el Nadal!), ja que a partir d’aquest dia el temps de llum comença a créixer fins arribar a l’equinocci de primavera (20-21 de març) en el que les hores de dia i de nit s’igualen, i segueixen creixent fins el solstici d’estiu (entre el 20 i el 24 de juny, 15 hores de llum contra 9 de foscor). A partir d’aquí les hores diürnes tornen a decréixer cap a l’equinocci de tardor (als volts del 23 de setembre) fins altra cop al solstici d’hivern, tancant el cicle.

A les acaballes de l’any vull recordar que aquest 2015 la UNESCO l’havia declarat “l’any internacional de la llum”, una commemoració que ha passat més que desapercebuda i que s’ha quedat en actes a les grans ciutats i als paranimfs de les universitats, però no ha quallat en el gruix de la ciutadania com ho han fet altres declaracions d’anys internacionals. No obstant, de la llum en depèn la nostra vida en aquest planeta, la de cadascun de nosaltres i la de tots els éssers que hi vivim.

Però també és bo recordar que és llum tot allò que il·lumina el nostre enteniment per tal que la comprensió de les coses que ens envolten arribi a la nostra ment i al nostre cor. I seria interessant que ja que no hem sigut capaços de celebrar aquest any dedicat a la llum de manera col·lectiva, mirem de col·laborar-hi a nivell personal tot fent-ne alguna reflexió més profunda.

Maria Crehuet

Ordis, a 6 de desembre del 2015

            Des d’ahir, dilluns 30 de novembre, fins el proper divendres 11 de desembre, una munió de gent “important”, o potser millor dir una munió important de gent, es reuneix a París per parlar del canvi climàtic.

            Ja el 1972 (fa 43 anys!!) es va celebrar a Estocolm una reunió sobre medi ambient: la Conferència de Nacions Unides sobre el Medi Humà responia a la preocupació de la comunitat internacional per l´estat del medi ambient. Va aplegar delegats de 113 països i més de 400 organitzacions no governamentals. 20 anys després, el 1992, es celebrava a Rio de Janeiro la cimera coneguda com Cimera de la Terra on es va signar un conveni marc sobre el canvi climàtic que va entrar en vigor el 1994, un cop el varen haver signat 50 països (actualment, són 186 estats els que l´han signat). I continuem: el 1979 va haver-hi la primera conferència sobre el clima a Ginebra. I el 2012, Rio va acollir la cimera coneguda com “Rio+20” sobre desenvolupament sostenible.

            En totes aquestes cimeres, veus reconegudes han alertat del perill d’un desenvolupament irracional que pren com a base la idea que els recursos que fa servir són infinits. A la primera cimera es parlava de vigilar sobre els efectes d’aquesta cursa irracional sobre el medi ambient, després es va començar a parlar tímidament d’un canvi climàtic i què podríem fer per aturar-lo. Ara ja parlem d’adaptar-nos-hi. El canvi climàtic és inevitable i ja és aquí.

            Què hi ha de natural en aquest canvi, tenint en compte uns cicles del planeta que comprenen milers d’anys i que sovint escapen a la nostra comprensió? I, què hi hem aportat nosaltres amb la nostra inconsciència, falta de respecte i avarícia? Difícil de dir. Però el que és clar és que moltes coses haurem de canviar, del nostre viure de cada dia, per tal d’adaptar-nos-hi.

Ja els mitjans de comunicació accepten aquesta realitat i comencen a parlar-ne obertament (o és que fins ara no els “deixaven” opinar sobre això?) i moltes mesures s’hauran de posar en marxa malgrat els grans lobbies que viuen d’aquest desgavell han negat contínuament el canvi. Ells també s’hi hauran d’adaptar.

Què hem de fer, doncs? Potser mirar una mica menys la nostra comoditat exagerada i una mica més el nostre entorn? I prendre consciència que el planeta en el que vivim és un esser viu que ens sosté i... ens suporta? Mirem de comprendre’l i... estimem-lo!

                Maria Crehuet

                                                                                                                                                                                 Ordis, a 29 de novembre del 2015